Constitució espanyola de 1869

La Constitució espanyola de 1869 va ser la primera constitució realment democràtica d'Espanya, promulgada el 6 de juny de 1869 per les Corts constituents formades democràticament després del triomf de la Revolució Gloriosa de 1868 que va acabar amb la monarquia d'Isabel II, i que va estar vigent durant tot el Sexenni Democràtic entre 1868 i 1874, primer tenint com a rei a Amadeu I de Savoia entre 1871 i 1873 i després com a Primera República fins a finals de 1874, quan el pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos va provocar la fi del règim democràtic i l'adveniment de la Restauració Borbònica.

La Constitució de 1869, amb 112 articles agrupats en 17 títols va tenir com a característiques principals el reconeixement de la Nació com a poder sobirà i constituent, relegant la monarquia a un poder constituït o dependent. Va establir a Espanya per primera vegada el sufragi universal masculí, la llibertat de cultes, d'impremta, reunió i associació. També va incloure la llibertat d'ensenyament, la igualtat davant la llei i per a exercir càrrec públic, la llibertat d'expressió, el dret a no ser detingut sinó per causa de delicte i el dret d'inviolabilitat del domicili. Va instituir una clara separació de poders en l'Estat i una gran autonomia ajuntaments i diputacions provincials.

Va tenir com a referència primera la Constitució de Cadis de 1812, encara que adaptada a l'època. També es va inspirar en gran manera en la primera constitució de Bèlgica de 1831. Així mateix, va estar influenciada per la Constitució dels Estats Units de 1787. Va substituir a la Constitució de 1845, típica del liberalisme doctrinari que buscava conciliar el liberalisme amb l'autoritat monàrquica, però que no defensava ni la sobirania nacional ni el sufragi universal i restringia les llibertats individuals.